La ciència oberta està en boca de tothom i es presenta com el model ideal cap al que cal que la recerca actual avanci. Sovint, s’ha dibuixat com la solució a tots els nostres mals. En arqueologia, molts hem patit les limitacions de l’actual ciència “tancada”: memòries introbables, dades que has de copiar de taules borroses d’articles científics, i materials guardats amb recel als garatges dels directors d’excavació. És fàcil, doncs, deixar-nos enlluernar per les possibilitats que ens promet la ciència oberta i la compartició de dades, i creure que la seva implantació serà un deus ex machina que eliminarà tots aquests maldecaps previs i ens permetrà dedicar-nos a allò que se suposa que hem vingut a fer: recerca.
Això no obstant, les experiències en d’altres camps han posat en relleu les limitacions de la ciència oberta, i molts dels projectes posats en marxa en arqueologia han topat amb obstacles que han impedit l’assoliment –o canviat de forma substancial l’enfocament– dels objectius inicials. Problemes com el recel dels investigadors a compartir, la manca de repositoris, la necessitat d’estandardització, o la falta de finançament es presenten com a cabdals. Davant de totes aquestes limitacions, és legítim plantejar-se si val realment la pena, o si els problemes no sobrepassen els beneficis potencials.
Amb aquesta comunicació volem aportar un punt de vista optimista sobre el futur de la qüestió posant sobre la taula un enfocament de l’obertura de dades arqueològiques que segueix el paradigma de sostenibilitat de les tres Rs: la reducció de l’excavació –a la qual ens aboca sovint la manca de finançament–, la reutilització de les dades –a priori avantatjosa per a l’avanç del coneixement–, i, sobretot, el reciclatge de les pràctiques actuals i les plataformes i repositoris ja existents per fer realment possible assolir –dignament– les dues anteriors màximes.